En primer lloc, s’indica que aquesta llicència  es troba prevista a l´article 118.4, b) LFPIB i 73 del Decret 315/1964, de 7 de febrer, encara vigent, el qual estableix que la seva durada acumulada no podrà en cap cas excedir de tres mesos cada dos anys i la seva concessió se subordinarà a les necessitats del servei.
En relació a la primera qüestió s’indica que d’acord amb l’article 50 del TREBEP els funcionaris públics tindran dret a gaudir, durant cada any natural, d’unes vacances retribuïdes de vint-i-dos dies hàbils, o dels dies que corresponguin proporcionalment si el temps de servei durant l’any va ser menor. Encara quan no es tracta d'una qüestió del tot pacífica, s'entén que el temps de gaudi d'una llicència per interès particular no es pot considerar temps de serveis prestats, ja que el funcionari està exonerat de realitzar les funcions pròpies del seu lloc de treball durant aquest termini. En conseqüència, i en opinió de qui subscriu els vint-i-dos dies de vacances anuals haurian de reduir-se en proporció al temps de serveis prestats durant l'any. En aquest sentit, per exemple, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana de 7 d'octubre de 2008:

«Las licencias sin retribución repercuten en la duración proporcional de las vacaciones anuales recogidas en el artículo 38 del Estatuto de los Trabajadores, pues de conformidad con lo establecido en el artículo 33 del Convenio Colectivo de la empresa demandada la duración de las vacaciones anuales será de un mes natural o de treinta días naturales y por año de servicio, lo que supone que si la duración del servicio es menor la vacación se reducirá proporcionalmente. Y en cuanto a qué debe entenderse por año de servicio, debe considerarse que se trata de tiempo realmente trabajado para la empresa, ya que la vacación es un descanso compensatorio de un periodo anterior trabajado y por lo tanto de servicio efectivamente prestado y no lo es la licencia no retribuida en la que el trabajador puede dedicarse a lo que estime oportuno y no desarrolla durante el mismo labor para la empresa demandada por lo que parece razonable la interpretación que señala que no sea computable a efectos de periodo de vacaciones la licencia no retribuida».

En relació a la segona qüestió, s’indica que d’acord amb l’article 98.3 de la LFPIB els permisos i les llicències que suposen reserva del lloc de treball no alteren la situació de servei actiu. Considerant, doncs, que se segueix en servei actiu i podem concloure que el durant el temps de gaudi d’aquesta llicència sense retribució s’està generant el dret al reconeixement de l’antiguitat i per tant de la consolidació del grau i dels triennis. Per tant, no afectaria al requisit d’haver prestat serveis efectius en qualsevol administració pública durant els cinc anys immediatament anteriors a la petició de l’excedència voluntària per interès particular previst en l’article 102 de la LFPIB.